[ CORDADA - associació excursionista i ecologista ]



		16# SETEMBRE2005

	Histories d'escalda (III) Com no he participat en la concepció d'una criatura no conec les claus que fan que una parella decideixi fer el pas, cal imaginar, per l'enorme importància de la decisió, que és fruit d'una pausada meditació. La nostra criatura neix de tot el contrari: fruit de la casualitat i ben be d'una acumulació de situacions que ens varen portar de forma natural i quasi obligada a fer el nostre petit pas... petit per a la història de l'escalada a Montse rrat, però molt gran per a la nostra modesta biografia íntima... Tot va començar per un fracàs... volíem encadenar l'escalada de dues agulles: el Morral del Cavall i el Cavall Bernat... Aquest cop vaig seduir a en Jerónimo, aquest gegant Asturià que és una de les animes del grup de voluntaris que posen ordre en això del préstec de material tècnic. Ell no sabia – ni jo - que aquell seria un dia que ens embarcaria a una aventura desconeguda....ser pares!!! El Cavall Bernat (vés a saber perquè aquest nom...) és, segurament l'agulla més altiva i potent de totes les composen el meravellós jardí montserratí, vista des del seu vessant nord s'eleva directa i verticalment uns 300 metres sobre l'accidentat relleu del vessant nord-est de la muntanya, aïllada de la gran parets i veïna del serrat de Diables. Just als seus peus te una modesta agulla, que amb prou feines sobrepassa el centenar de metres verticals, que presenta un magnífic sostre que barra el pas a la línia directa de la seva vessant nord. És segurament aquest tall qui provoca que sigui anomenada el "morral del cavall". Sens dubte, traspassar aquest sostre va ser la principal raó per la que el famós A.G. Picazo, I. Isern i A. González obrissin la via "Pasifal el màgic", allà per l'any 79. I aquesta era la primera línia que volíem seguir, per continuar per la super clàssica “Punsola-Reniu” que recorre un dels elegants esperons del Cavall Bernat. Aquest projecte va fracassar perquè el recorregut del sostre, el que motivava la nostra elecció, estava equipat amb uns burins als que feia pànic enfilar-se... Els burins, són com una mena de xinxetes, de llargues com la última falange del teu dit “meñique” que s'estampaven contra un forat realitzat prèviament a la paret a cops de martell i “burinador”...van ser la primera forma de clau d'expansió que com podeu comprendre no passaria cap mena d'ITV sobre seguretat i resistència dels ancoratges... Quan no hi havia manera de superar un tram de paret per la seva absència de relleus als quals agafar-se, s'equipava amb aquestes meravelles de la tècnica i agafant-se a elles es superava la dificultat. No cal que us expliqui que quan estàs enfilat allà dalt, haver-se de penjar de les “xinxetes” no fa gaire gràcia i si a més estan arrovinades i doblegades...t'entra allò que anomenem...el riure tonto. Quan fa una colleta d'anys que s'han posat “peten” a vegades sense avisar i voles – sense gaudir massa de la sensació...al menys jo- Si a més els burins estan situats en un sostre i la força que faràs en penjar-t'hi és la de la seva extracció natural...s'ha de tenir molt valor i aquell dia, vés per on, jo no en tenia prou. - Jerónimo! No se si hace falta que subas hasta aquí... los buriles tienen un aspecto que déjalo correr... o sea, vamos que yo no tengo lo que hay que tener para pasar. No se como lo ves... - Bueno igualmente subo... por hacer algo! Una vegada reunits, tenim clar que d'allà no passem i que ens baixem (1r fracàs). Aquí és on es gesta la inseminació involuntària, de la qual encara no som conscients...ja que veiem clar que a la via Parsifal li fa falta un reequipament urgent. La jornada va acabar bé i vam pujar la Punsola - Reniu al Cavall una via que sí que te l'equipament en estat acceptable i que és del tot recom ana ble. El Cavall Bernat també és el protagonista del nostre segon fracàs... si, un més, i a més a més, aquest, repetit i encara avui dia no resolt per nosaltres. Resulta que tenia un deute pendent amb la via Desiree... fa molts anys, amb en Roger, un dels socis fundadors de Cordada, vam tenir que baixar-nos d'aquesta via perquè no es podia superar un dels trams d'escalada artificial equipats amb burins vells, ja que en mancava un que ja havia petat i no es podia continuar cap a dalt. Doncs això, un bon grapat d'anys més tard, vaig recuperar de l'arxiu de la memòria que em guarda els moments "especials" i vaig decidir passar-li el tippex a aquesta part de l'historial...això sí, aniríem a la via armats amb el nostre "espitador"... preparats per a afrontar victoriosament qualsevol absència imprevista. Després de trigar una bona estona en localitzar l'inici de la via davant de l'absència total de cap assegurança visible, vaig començar a escalar per una placa no gaire difícil però sense proteccions... A cap de uns 10/15 metres d'avançar aguantant-me la respiració (i alguna cosa més també sonora i aèria...) vaig trobar un pitó amagat... respiració profunda... endavant... però de nou metres i mes metres sense res de res per on passar la corda per a considerar-me "protegit"... de nou la respiració que es va agitant i en un determinat moment un presa de la meva mà dreta que es trenca... crido... m'espanto molt però no caic... miro cap al terra... ara la caiguda és directa fins al terra perquè el pitó pel qual he passat la corda em queda ja a Sebastopol...Aixeco la mirada cercant què m'espera en el meu futur immediat si segueixo endavant i veig la “reunió” a uns pocs metres... més amunt!. Molt acollonit tiro cap a dalt (quin remei!) pregant que la roca aguanti i dient-me a mi mateix que en quant arribi a la reunió em baixo de la via... buaaaa mamaaaa! Després d'uns minuts interminables i d'uns passets a càmera lenta arribo a la reunió... per fí! Per gran sorpresa meva hi ha equipament nou a la reunió... "parabolts", m'alegro molt, això vol dir que la via ha estat reequipada i que segurament els passos de burins petats han estat ja arreglats... i entre això i la calma que recuperes mentre puja el company... t'oblides de lo malament que ho has passat i ja esperes el moment de seguir l'aventura cap a dalt... realment som uns masoques.... El segon llarg és difícil, predomina l'escalada artificial sobre els moviments en lliure (sense agafar-se a res que no sigui propi de la paret). Hi ha burins vells però de tant en tant hi ha alguna peça renovada...patint una mica, molt menys que el llarg anterior, arribo a la segona R. Jerónimo puja "rallat", com no domina gaire això d'enfilar-se a escaletes i ana r guanyant metres, li ha costat molt més del que cal i això te una conseqüència que, a mida que ana va arribant a la R, m'anava ensumant... - Ei, no me lo estoy pasando nada bien...que tal si nos bajamos?... Efectivament... cap a vall... la Desiree havia d'esperar una altra ocasió (però ella és molt pacient... segueix allà, esperant-me). - I ara que fem? - Ja que estem aquí i portem material, que tal si anem al Morral i li posem un parell d'espits nous? així veus com s'equipa un sostre! Jerónimo és una persona que difícilment diu que no, quan ho fa és perquè realment està agobiat i ara segurament ja s'imaginava super còmodament assegut a una super còmoda reunió, amb un paisatge increïble i res millor que fer... la resposta estava cantada... gaudiria d'un espectacle inesperat. Al cap de pocs minuts arribem a la reunió del sostre ja que entrem per la via “Grimejia” que ens aproxima ràpidament al pany de roca on instal·larem el nostre “taller de reequipament”. Un cop allà posem el parell d'espits que tenim i marxem. Havíem començat a reequipar la via i ara hauríem de tornar amb més material per a continuar l'obra. Aquells dos primers espits varen ser la nostra sentència...havíem encetat el reequipament de la via y ara no ho podríem deixar. Abans de la segona incursió vaig passar per la botiga d'en Picazo, un dels més famosos escaladors Montse rratins i un dels autors de la via que anàvem a reequipar. Com en altres moltes ocasions ell no hi era i em va atendre el seu germà, - que crec que d'escalada deu saber tot allò que ha llegit o li han explicat- i quan li vaig comentar que “s'enrollés” amb el preu dels ancoratges que li comprava perque eren per a reequipar una via del seu germà, em va fer un comentari que mai oblidaré...(gràcies a ell, ara soc pare!!!): - No lo hagais hombre abrir otra...si hay muchas paredes!... Evidentment no em va fer descompte i no em va agradar el comentari: ja que vas a fer una feina per la cara, per a gaudiment de tothom, tampoc t'esperes un agraïment tan efusiu! Malgrat tot, al cap d'uns dies allà estàvem de nou, encarats al sostre i disposats a fer la nostra contribució desinteressada a l'actualització de les assegurances de les vies... Després de superar la mandra psicològica que fa enfilar-se a un sostre, quan em mirava la mala qualitat de la roca en la qual estaven posats els burins vells que havíem de substituir... em vaig enrecordar de la frase...”abrid otra hombre...que hay mucha roca”....hem vaig mirar be el sostre i vaig fer un crit de dolor....havia trencat aigües... ana va a parir una nova via per aquell mateix sostre! - Sabes que te digo Jerónimo, que paso de reequipar esta via porque la roca no me parece lo más guai i sigue una trayectoria sinuosa que no me gusta... abriremos nuestra pròpia via, por mejor roca y más directa... aunque nos va a costar mucho más trabajo! Ja sabeu... còmodament assegut a aquella reunió va cometre l'error d'assentir i que el portaria a acompanyar-me moltes més hores a aquella part de la nostra estimada muntanya. Entre que soc principiant en “obrir” sostres, que per treballar contra la gravetat amb el pesat taladro elèctric de Cordada s'ha de tenir bons braços – no és el meu cas-, i que m'agrada posar les assegurances prou allunyades perquè els passos siguin “interessants”, trigava moltíssim en fer cada metro. Així és com només vaig ser capaç d'acabar la part del sostre que va totalment perpendicular a la vertical... deixant per a més endavant superar el desplom i la part de sobre del sostre. De camí cap a casa vàrem debatre sobre el nom de la nostra criatura...de fet seria una modesta via que ben podia ser un complement a una escalada al l'agulla gegant veïna, el Cavall Bernat, per això vam pensar en posar-li “i de postre...un sostre!”. La nostra tercera visita al nostre fillet era amenitzada per una espessa boira que no ens deixava veure ni el sostre...així és que vam pensar que podíem explorar les possibilitats de cercar a la base de l'agulla un itinerari totalment nou per a accedir a l'inici del sostre...i ho vam trobar. Enfrontar-se a equipar un sostre era ja una aventura, però enfrontar-se a una placa montserratina amb la intenció de fer en lliure tot el que sigui possible i on saps que no hi ha res per a assegurar-te, sí que és una experiència inoblidable! Abans de fer cada pas has d'endevinar on hi haurà una petita fissura on posar un pitó o un encastador per a assegurar-te, o com a mínim un forat on poder posar una ungla metàlica (o ganxo) per a poder reposar i fer la força necessària per a poder fer servir el pesat taladro amb el qual obrir el forat per a posar una assegurança d'expansió (una cosa similar a fer l'espai pel taco que posem a la paret de casa per penjar un cuadro...però és clar més gruixut) La progressió és fa lenta i difícil, em proposo guanyar una ample fissura en la qual crec que podré assegurar-me amb un encastador mecànic o “friend”, però per a arribar haig de superar l'entrada a la paret, que no és fàcil i encara hauré de posar dos espits que m'assegurin la progressió. Després d'aquesta fissura la paret encara es fa més vertical i tinc que col·locar un parell d'espits aguantant-me en la punta d'un pitó pel primer i en un micro encastador pel segón. L'escalada que està sortint és massa difícil per a fer-la en lliure, per tant, s'han d'utilitzar els “pedals”. Enfilat a l'ultim esglaó de l'escaleta estudio les possibilitats que m'ofereix la paret... no hi ha res... fins que trobo una minúscula roca del tamany d'un dau de ju gar al parxis (dels petits!!), en el qual estrangulo un cordillet petit...poso el pedal i m'enfilo gaire be sense respirar... aguanta!! He fet el que s'en diu “pas de marlet”. Segueixo endavant i vaig a cercar dos forats quasi paral·lels...poso un ganxo, m'enfilo, poso un altre ganxo, poso l'altre cama... m'aguanto en un fràgil equilibri però suficient per a parapetar-me i fer servir de nou el taladro per a posar un nou espit.... La progressió és super lenta, Jerónimo segueix allà baix, assegurant-me...veient com la corda es va movent molt o molt a poc a poc...quanta paciència! Vaig alternant passos d'artificial amb exposades sortides en lliure cap al “no res”, la escalada és menys difícil però tampoc fàcil, la roca, afortunadament és excel·lent. Després de molta molta estona aconsegueixo acabar el llarg: 45 metres... - Jerónimo, puedes subir! - Sabes la hora que és? Ya puedes bajar que por hoy hemos acabado! Hem invertit tota una jornada per a acabar un sol llarg! Ara ens queda, per a una altra visita...el segon llarg fins arribar a la R del sortre que serà curt...i el que surti un cop traspassat aquest! Passen les setmanes i trobem un altre forat a l'agenda...no és fàcil, tenim ritmes laborals diferents...Jerónimo disposa dels caps de setm ana i jo els treballo quasi tots...però allà estem de nou, carretejant les pesades motxilles cap al Morral. Entrem directament per la “Pasifal” fins a passar-nos a la que és la nostra R-1 i obrim el segon llarg, posant 4 parabolts (ancoratges molt més sòlids), surten passos en lliure i llargs passos d'artificial. Jerónimo sua la cansalada per arribar a la R-2, lo de l'artificial no és lo seu! i de nou estem a l'inici del sostre... aquesta còmoda R-2 ja ens la coneixem molt be!. Ara toca recórrer tot el sostre que ja tenim obert i enfrontar-nos a la paret desplomada que li dona sortida...de nou la feina és dura fins aconseguir col·locar les assegurances necessàries que ens permetin la sortida en lliure...ja veig la sortida però de nou és tard, el dia és curt i hem de deixar la feina per una altra jornada que esperem que ja sigui la darrera. Tal com està quedant la criatura ens comencem a replantejar que de “postre” en té ben poc, així que potser el nom haurà de canviar... Per fí arriba la jornada en que esperem sortir pel cim de l'agulla, pujem per la via “Grimeijia” per a arribar directament a la R-2... estem com a casa, en Jerónimo ja es coneix cada una de les pedres d'aquest espai... s'ha passat moltes hores aquí, però avui per fi aixecarà el vol cap al cel... Faig un cop més tots els passos del sostre i ara també els del desplom i m'enfronto a la sortida en lliure... no és fàcil, m'ho miro i m'ho remiro i no veig per on atacar i sortir cap al no res, fa molt respecte. De nou un marlet em dona la clau per poder sortir. Col·loco el cable d'un microencastador i m'enfilo... aguanta! Ara sí, des del darrer esglaó del pedal surto en lliure a cercar la part de baix d'un bony fissurat. De seguida hem puc protegir amb un parell de friends... olé! La sortida d'aquest mini espai l'haig de fer per la dreta ja que a l'esquerra va la via “Pasifal”. La roca no sembla del tot bona però almenys hem podré ana r protegint per la fissura que després esdevé petit diedre. Vaig apurant en lliure protegint-me fins arribar a un punt on ja desploma massa i prefereixo no arriscar fent de nou un pas en artificial, pujant-me a l'escaleta que està agafada a un encastador. Els passos son molt bonics, estic gaudint. Ara però s'acaba la fissura i tindré que sortir de nou a la placa lliça. No sembla difícil i la roca és bona, vaig guanyant metres i metres...però no hem puc parar enlloc a posar cap assegurança i em trobo amb un gran problema: el cordino del qual penja la màquina s'ha encallat i no hem deixa seguir endavant... merda!!! Moments de nervis, estic pillat, tinc que desgrimpar fins a poder maniobrar amb el cordino per a desencallar-lo i no hi ha altra solució perquè a dalt no hi ha res... Baixo a poc a poc i aconsegueixo desfer l'embolic... de nou cap a dalt... de nou metres i metres sense posar res... i ara que passa! no puc avançar! el cordino de marres s'ha esgotat, ara que la placa s'ajeu i podia pujar més fàcilment...a veure què puc fer... endevineu que trobo? efectivament un altre marlet de roca que hem permet reposar i assegurar-me mínimament. Estiro el maleït taladro i aconsegueixo col·locar un espit... ara que pràcticament no faria falta per a pujar, però això hem permet lligar de nou el taladro i sortir en lliure sense pes per a acabar el 3r llarg. Uf! quina suada!, per fi he muntat la R3, per fi en Jerónimo podrà abandonar la reunió a la que ha estat lligat una eternitat. Al cap de pocs moments...crido... - Ya puedes subir! Els passos del sostre els fa bastant ràpid, no el veig però la corda es mou a intervals regulars. Al cap d'una estona veig clar que alguna cosa no funciona...no puja...al principi et talles per a no agobiar, finalment nom pots més - Que tal Jerónimo, pasa algo? - Si, no puedo subir! no tengo fuerza en los brazos, estoy descansando! Passa el temps i no hi ha manera. Intento donar-li ànims i estirar de la corda per a a ju dar-lo, però no hi ha manera. En aquesta situació estem més d'una hora, finalment Jerónimo desisteix i em fa baixar-lo paret avall. No hem vull posar a la seva pell, baixar del sostre penjant com un xorisso un munt de metres lluny del terra i de la paret no deu ser una sensació massa agradable! Afortunadament arriba a la paret i escala fins a guanyar la R1, estem salvats! però no podrem continuar cap a dalt i acabar la via que se'ns comença a fer pesada. Abans de baixar decideixo intentar començar a equipar el 4t i definitiu llarg que comença enfrontant-se a un important desplom. Com que Jerónimo s'ha oblidat que les cordes no es poden deixar mai no hem pot assegurar i per tant opto per donar-me corda i auto assegurar-me. Col·loco el primer parabolt i cerco una fissura a la qual col·loco una baga empotrada perquè no em sembla que pugui col·locar be un encastador, sembla que ha quedat be, poso el pedal, m'enfilo i uauuu! volada! es trenca la roca i quedo penjat del darrer parabolt...no em faig res però això ja és massa, és qüestió d'estudiar la forma de rapelar... baixar-se d'allà dalt amb una motxilla molt carregada amb la màquina, i tota mena de trastos i amb les cordes volant alegrement a sota del sostre serà una nova aventura que exigirà totes les meves forces. Després de maniobres i pènduls aconsegueixo reunir-me amb Jerónimo i aprofitem la resta de la jornada en arreglar algun espit del primer llarg posant-li una mena de pegament per a que quedes millor fixat...quina diferència treballar amb la corda per dalt...realment equipar una via des de dalt no te cap mena de mèrit!. Aquest cop en Jerónimo va quedar del tot servit, m'hauria de buscar algun altre company per a acabar la via dels nassos!! A Miquel no li va costar gens decidir-se a venir, tot i que li vaig explicar que encara quedava posar 1 espit per a sortir del desplom del 4t llarg, pràcticament es tractaria de la escalada inaugural de la via. Ell mateix va començar de primer de corda el 1r llarg, això em permetria intentar forçar en lliure algun pas i graduar-lo. Amb les seves millors arts va realitzar tot el llarg sense problemes, en realitzar-lo jo de segon de corda vaig quedar ben parat de lo difícil que va ser obrir aquella placa, perquè ara, ben assegurat per la corda des de dalt, hem sembla molt difícil....quins nassos que vaig tenir...realment estic content. Surten pasets de 5+ i 6a i passos ben macos d'artificial...en fí, què ha de dir el pare de la criatura! Deixem un cordillet en el pas del 1r marlet per a que els que vinguin darrera ho trobin fàcil. Fem el segon llarg ràpidament i Miquel comença de primer el 3r llarg, el del famós sostre. Ara soc jo qui gaudeix de l'espectacle de veure al company penjat del buit amb tota la comarca del Bages darrera seu. Fem les fotos de rigor...quin espectacle! La sortida del desplom que ve després del sostre és la que vaig fer el segon pas de marlet i així li vaig explicar a Miquel...aguantarà de nou? Els segons d'espera acaben ràpid...de cop noto la forta estrabada que implica que en Miquel està volant i uns segons més tard apareix penjat al buit...quina impressió! - Que tal, t'has fet mal? - Collons! sí que hem portaves suelto! he volat un munt de metres! - No et portava suelto és que la corda va fent petits bucles entre les assegurances del sostre, i a més fins que no s'estira del tot la corda...! A Miquel no li convencen gaire les explicacions... a ningú li agrada volar! i ara te que remuntar per les cordes fins a arribar al desplom i poder-se agafar de nou als ancoratges. Com un campió ho aconsegueix, sembla que no s'ha fet gaire mal. S'enfila de nou a cercar la manera de sortir de la situació però no s'ho veu. - Nen, no veig la manera de sortir d'aquí. - Pots muntar reunió entre els parabolts que hi ha?, Deixa'm intentar-ho! - D'acord, monto reunió! Estic segur que d'aquesta reunió en Miquel se'n recordarà per sempre...penjat dels pedals a un bon grapat de metres del terra! Mentre vaig fent el sostre per a arribar fins a ell, vaig pensant en que si ha petat el marlet... còm sortiré cap a dalt?...però s'ha d'intentar...mai enrera!! Després de fer tot un numeret per a poder avançar a Miquel i situar-me de 1r de corda, m'encaro al problema i....que bé! el marlet al qual hem vaig enfilar jo quan vaig obrir el llarg encara hi és...a ell li ha petat un altre!. M'enfilo de nou i aguanta! Tiro cap a dalt sense complicacions...podem tirar endavant! De nou estem a la R3, només ens queda posar l'espit al desplom i provar de sortir en lliure...i més val que puguem sortir sense posar cap expansió més perquè degut als canvis d'actors i a una gens acurada preparació de l'activitat, només en tinc 1 sol espit, és a dir que només hi ha una oportunitat! Amb molt d'esforços aconsegueixo col·locar-lo lo més alt possible...m'enfilo a l'últim pedal i.... - i un ou! no tinc nassos de sortir en lliure des d'aquí...i ara que faig!. Per dintre maleeixo a Murfi que ha fet que estigui aquí sense cap espit més!... Paciència, - penso -, mira-t'ho bé, no ens podem baixar d'aquí un altre cop!! Estudiant els metres de roca que tinc per sobre meu veig un forat...si pogués posar un ganxo i enfilar-me a ell amb l'altre pedal...vinga, ho he d'intentar! Col·loco el ganxo i suaument vaig passant el pes d'un pedal a l'altre...sembla que aguanta, ara un esglaó més...ara ja veig be el forat al qual he posat el ganxo...ei! aquí puc posar un microfriend!...el col·loco....Bieeen! ara hem sento molt més segur, m'enfilo al darrer esglaó, ara tindria que provar de sortir en lliure...hi ha bona pressa...però encara és molt vertical i jo no soc un “friki”... a veure...ei! un altre forat! a veure... sí, puc posar un altre friend! paso de nou el pes al pedal del friend acabat de col·locar...aguanta...Bieeenn! M'enfilo al darrer esglaó...ara sí que ho veig clar! surto en lliure...ja estic, ja estic, això s'acaba...sortim per dalt!! Uns quants mestres d'escalada molt fàcil hem situen al cim de l'agulla...hem triomfat! Al cap de pocs minuts ens fem una bona encaixada de mans! Quina satisfacció tan gran...ens ho ha posat ben difícil! semblava que avui tampoc acabaríem! però sí, s'ha acabat l'aventura!, ara un rapel de 45m que ja està instal·lat i ja estem de camí al cotxe. A Miquel li ha agradat la via, estic molt content, coincideix que de “postre” no en te res i que hem de cercar un altre nom...Vist com hem obert la via...hi ha hagut uns grans protagonistes...els marlets de roca, per tant: els marlets del morral! estava cantat! Si se li veu en la cara!! mira-la que maca és ....auuu guapaaa! quxi quxi, míra-la... te els mateixos ulls que el pare petit i aiiiiiii quxi quxi i és de llarga... com el pare gran! L'has de venir a conèixer!