14# MAIG2005

Excursió a la Serra de l'Arca (22/1/2004)

Vàrem començar la passejada a uns dos quilòmetres de la població d’Aiguafreda en direcció a la Serra de l’Arca agafant el GR-2 que després de passar per la ruïnosa finca de Can Serra de l’Arca, va ésser possible veure un dolmen anomenat Serra de l’Arca de potser 6000(1) anys força conservat, encara que convé citar dos més a la zona tal com el de la Costa de Can Brull i el de Cruïlles difícils de trobar. Per manca de visibilitat degut a la boira persistent, no fou factible entreveure la Serra de Castellar, els Cingles del Cerdà i sobretot els Cingles de Bertí a l’altra costat del Riu Congost i també més lluny al Sud- Oest el massís de Sant Llorenç del Munt (La Mola).

Seguint l’esmentat camí de gran recorregut que coincideix pràcticament amb la carena de la Serra, per el Coll dels Contrabandistes arribàrem al Serrat de la Peça que és el punt culminant de la serralada de 881 metres. d’alçada sobre el nivell del mar, però abans en un indret força rocós calcari, vàrem ensopegar quasi amb la Creu de Terme del Brull que separa els termes municipals del Brull i d’Aiguafreda. Posteriorment i al desaparèixer els núvols encara que a curtes estones vàrem albirar a l’altra banda o sigui a l’Est i prop d’una fita de pedra, el massís del Montseny(2) amb els pics de Matagalls(1697 metres), el Turó de l’Home (1706 metres), les Agudes (1706 metres) i també el Tagamanent (1056 metres), el Sui (1322 metres) i el Puig Drau (1344 metres).

Al retorn, vàrem deixar el GR-2 a l’esquerra i iniciàrem el descens ràpidament, travessant la Riera Picamena, i seguírem el camí paral· lel de la pista a la de la mencionada riera, que neix entre la Font Pomaret i la Font del Faig a l’entorn del Coll Formic. A continuació i seguint la passejada d’uns 13 quilòmetres per la vall, trobàrem la Font d’en Vinyes amb un gran doll d’aigua no potable per les senyals que hi havia i també albirar a la llunyania i a mig aire del serrat, l’Ermita de Sant Miquel de Canyelles i posteriorment a la vora del camí, la Casa Nova de Sant Miquel molt ben restaurada i en funcionament. Prop de la població la Riera de Picamena es transforma en la Riera de l’Avencó.

És forçós fer referència al municipi d’Aiguafreda situat a la vall alta del Riu Congost, a l’entrada de la comarca d’Osona, formant l’eix de la població, la carretera N-152 de Barcelona- Puigcerdà doblada per la moderna autovia que passa a frec de la vila i per la dreta del Congost. El nucli primitiu era el sector NE del terme al lloc dit Aiguafreda de Dalt, on es va consagrar una primitiva església el 898.L’actual és del segle XI que està força modificada i ruïnosa per el mal estat del seu subsòl de tosca, al dessota hi ha excavada una cova cripta d’enterraments dels segles VII-IX. La població moderna es va formar a partir dels segles XVI i XVII prop de l’antic camí ral, al costat d’una primitiva ferreria. Conserva algunes cases amb llindes i portals adovellats de la mateixa època, havent al nucli antic restes abundants de l’antic castell de Cruïlles, i té la capella romànica de Sant Salvador(segle XII) al barri de l’Avencó. És lloc d’estiueig i té algunes torres modernistes i noucentistes.

El Castell d’Aiguafreda o de Cruïlles, està referenciat des de les pàgines 183 a les pàgines 187 del segon volum dels Castells Catalans del editor Rafael Dalmau, on hi ha totes les vivències al llarg dels segles i que no detallem pas per motius obvis.

Per el que fa a les espècies vegetals a mida d’anar guanyant alçada, la vegetació és més frondosa, destaquen grans bosquets d’alzines amb clapes de roures de fulla gran i també força exemplars de roure de fulla petita i també de roure martinenc i encara de pènol, en altres indrets arbres aïllats de pi blanc i alguns magnífics però també isolats de pi pinyer. Al llarg de les rieres força quantitat d’arbres de ribera com els trèmols, els verns i els freixes de fulla petita. A la font de’ n Vinyes, que és un lloc espectacular trobàrem 6 exemplars fantàstics de verns algun d’ells gegantesc. Com arbusts, podem citar l’argelaga negra, l’arítjol, bruc d’hivern florit, gran matollar de boix, mates de garric o cuscó que és força comú al sotabosc, gran quantitat d’estepa blanca, negra i borrera, també petits arbusts de galzeran i algun altre arbust de lleteresa o llet de bruixa.

Per altra banda, veiérem una comunitat vegetal important de llentiscle, de marfull, matolls de romaní florit, d’esbarzers, exemplars aïllats de cirerer d’arboç, alguna brugarola, a més fent el camí de tornada arbrets de boix grèvol, una extensa superfície de falgueres mascles amb frondes grans, la daurella que és un falguera d’ambients rocosos i dos tipus més petits, caps d’ase, força heura(Hedera Helix) i heura de Persia(Hedera colchica) branques nues de ginesta, branquetes d’esparraguera, també lligabosc mediterrani, canyís de Sudàfrica amb penatxos de cotó, mates de ginebre (una franja ample de verd clar al mig de la fulleta i dues franges verdes fosques més primes a les voreres) amb fruits de color verd i quan són madurs de color lilós i sotabosc important de càdec amb fruits de color marró, la lleteresa vesquera és de les que assoleixen majors dimensions i com herbes grans extensions de molsa.

Pel que fa a la geologia, sembla que es tracta de sorrenques argiloses vermelles triàsiques i llicorelles argiloses vermelles triàsiques amb petits esglaons o estrats el bell mig del camí, i a la carena del massís i a la Serra de Pineda zona propera al cim, podem parlar de roques sedimentàries calcàries eocèniques amb fenòmens kàrstics i després acabant el recorregut a menys alçada sobre el nivell del mar, roques sedimentàries calcàries triàsiques i llicorelles de color negre blavós triàsiques laminables.

Dins la xarxa hidrogràfica de la zona d’influència, hi ha infinitat de rieres, recs, torrents i sots, entre els que citarem, la Riera del Burgués, el Torrent del Clot, la Riera de la Baga que recull a la vegada el cabdal del sot de l’Infern i la Riera de la Llobina que van directament a la Riera de Picamena i a posteriori aquesta desguassa al Riu Congost completant el cicle hídric. També s’ha de fer esment a la restes orgàniques de l’esquirol, que per les esclofolles i bràctees trencades de les pinyes mossegades ha d’haver una importantíssima colònia, les del toixò, les del cavall i les petjades del porc senglar per conèixer els mamífers existents al espai natural que estudiem.

Texte: Rafael Pardo
Fotografia: Ramón Ariño