14# MAIG2005
Histories d'escalda II
Un cop més em trobava a l'aparcament d'Ordesa, aquest cop per a fer de guia a un grup d'excursionistes de Cordada. L'objectiu de la jornada era recòrrer els espectaculars senders de la vessant nord de la vall, just els mateixos que els escaladors fem servir per a fer les aproximacions a les mítiques parets del Tozal de Mallo o del Gallinero.
Per a mi la sortida tenia un doble plaer: fer la feina que m'agrada en un marc incomparable i, a més, deleitar-me en la contemplació dels espectaculars i a cops extraplomats murs de roca de mes de 300 metres d'alçada.
L'excursió trascorria d'oest a est, després de guanyar alçada per la vall que porta al circ de Carriata, passant a prop de la base del Tozal, tot seguint la que es coneix com Faja Racún.
Les meves insistents mirades cap al cel i la roca es van veure recompensades just a l'alçada on el camí s'endinsa cap a la vall de Cotatuero: un parell d'escaladors hi estaven enfilats. Tot el meu cos es va “encongir”, d'una banda per l'enveja de no ser jo qui estigués recorrent aquell meravellós diedre (una banda de la paret que sembla un llibre obert), però d'una altra de veure per on s'estaven enfilant: una successió de murs tallats una i altra vegada per sostres impressionants.
Per l'altre banda de l'estreta vall de Cotatuero, per on seguia la nostra ruta a peu, encara es podia distingir perfectament als escaladors i s'arribava a dues conclusions en contemplar la proporció dels seus cossos en referència a la immensa paret que volien assolir: la primera que la seva seria una lluita titànica contra la gravetat i la segona, que es tractava d'una ruta ben difícil, ja que havia passat una hora des que vàrem passar pel peu de la paret i el segon de la cordada seguia en el mateix punt. Com sempre em passa en aquestes ocasions, els meus pensaments van adquirir la forma de “somni”, tot imaginant que potser algun dia hi tornaria per a intentar la conquesta del “Gallinero”, una paret verge per a mi. Ho podria fer jo?
I així va ser que no vaig desaprofitar la primera ocasió que es presentava, només un parell de mesos després, en coincidir en intencions amb Jordi Vila que tenia moltes ganes d'enfilar-se a una determinada via al Gallinero: ni més ni menys que la “directa Zaratustra”, una via que mereix aquest comentari per part d'en Pep Soldevila a la seva detallada ressenya: “Via clàssica, però tècnica i dura, horari de 6 a 8 hores. Màxim 5+ i artificial equipat. Predomini de l'escalada combinada, amb ambient molt aeri...”
Que diferents són les coses en els temps dels peoners! Un dia de primers d'octubre, a un poc més de 3 hores i mitja de la sortida de Barcelona, estàvem sopant còmodament a Torla. Preparem el material i al sac. Al cap de poc, no haviem sentit cantar al gall, però ens llevem per agafar l'autocar de les 6 del matí que ens portarà en pocs minuts a l'aparcament del parc. Ara a caminar. Fa fresca, però de seguida entrem en calor, amb les primeres rampes de la vall de Cotatuero. A les 9 del matí estem a peu de via, calents però una mica acollonits (al menys jo), en situar-nos cara a cara amb la via.
Perquè us pugueu fer una idea del que desploma la paret, a uns 20 metres de distància del començament de la via mirem cap al cel i ens dona la sensació que estem a la vertical d'uns dels sostres que haurem de vèncer situat al final del 12è llarg, uns 350 metres més amunt.
Però ja no és hora de dubtes, hem de posar-nos a la feina perquè només tenim aquest esplèndid dia i hem d'agafar el darrer autobús si no volem caminar els 6 ó 7 Km des de l'aparcament fins a Torla.
Del primer llarg només intuïm per on pot anar gràcies a la ressenya, perquè no es veu cap pitó que ens marqui els primers passos. No sé perquè vaig començar a barallar-me amb ell. Aquest llarg és el que millor recordo de tota la via: no portava ni dos minuts enfilant-me, que ja m'estava fent front amb el primer desplom: para't, respira, col·loca't bé, has de protegir aquest pas. Trec el “friend” que toca i el col·loco ràpidament (un “friend” és un aparell que es col·loca en una fissura i queda empotrat). Entra bé: salvat!, torno a agafar aire i abans de fer el pas me n'adono que hi havia amagat un pitó vell i rovellat... bé, no m'en penedeixo d'haver-me entretingut a posar el “friend” vist el seu aspecte...però igualment el xapo, faltaria més!
Atacar desploms en fred és el millor per posar-se les piles ràpid...o te les poses o baixes! El llarg no és gens evident i m'embarco a l'esquerra del pas lògic que hem queda amagat darrere un esperonet. Tiba'l, protegeix els passos...però finalment els tríceps i els altres músculs m'avisen que no pot ser que sigui tant difícil, miro millor el terreny i decideixo baixar a mirar què hi ha darrere i efectivament, m'havia “encolomat”. Merda! Temps perdut!. Acabo el llarg i puja en Jordi, hem estat 1 hora per fer només un llarg i m'entren tots els dubtes del món: ens queden 13 llargs més i en el primer ja m'he cremat...els comptes no surten i...tindré piles per a tanta tàpia?
En Jordi s'afanya a sortir cap dalt, preocupat com jo pel tema horari. Però de primer no es pot córrer i a més el llarg també és difícil. Se'ns cola una altra hora. Per davant tenim un llarg de transició i ens enfrontarem amb el primer gran sostre que ens marca el primer gran repte, no només per la dificultat tècnica sino també perquè després de superat, ja no podrem abandonar la via fàcilment, donat que les cordes, en cas de rapelar, ens quedaran molt lluny de la paret.
El tercer llarg és bàsicament d'escalada artificial i difícil, però no és gaire llarg i el negociem relativament ràpid. En Jordi ataca el sostre i va per feina. El passa amb relativa facilitat. Al cap de poc de perdre'l de vista ja hem toca el torn. La gràcia d'aquest sostre és que no recordo que hi hagués cap expansió (clau que es colla dins d'un forat que fem artificialment i que un cop dintre s'eixampla, quedant travada), totes les assegurances a què havíem d'enfilar-nos eren pitons invertits...és a dir que la forma natural de sortir-se'n és tirant directament cap avall, just el tipus de força que li haig d'aplicar quan hem penji d'ell: quina gràcia! Ho vaig passar fatal!, d'aquest llarg també hem recordo molt bé, també!: hem veia fent una cremallera (que se surti un pitó i que amb la força de la caiguda arrenquis els altres), i quedant-me penjat del buit, a uns 100 metres del terra i a vés a saber quants de separació de la paret. La meva sortida del desplom del sostre: patètica. Per fi arribava a la R, s'havia acabat la tortura.
Moltes vegades els escaladors comentem que anem millor de primers que de segons de corda, malgrat el perill, o precisament perquè com que ens juguem una bona “galeta” estem més concentrats i controlem millor els nervis. Afortunadament hem tocava tirar cap dalt. Dels següents llargs no recordo cap dificultat especial, vàrem agafar per fi un bon ritme i anaven sortint molt bé.
La via era fantàstica, anava cercant el recorregut lògic, ara era força evident, sempre seguint la vertical de l'esperó. En les llargues estones en què estàs a les reunions, esperant que el company acabi el llarg frueixes del paisatge i si aquest és la vall d'Ordesa...us podeu imaginar quina passada?
També tens temps de pensar en l'aventura dels aperturistes: per molt que hagin intentat estudiar des de lluny el possible itinerari sempre queda la incògnita del terreny real, dels obstacles a vèncer. De si hi hauran fissures per a protegir-se o si la qualitat de la roca serà bona....Quins collons, enfilar-se aquí! Nosaltres pugem coneixent a què hem de fer front, és tan diferent!
Per fi estem arribant al sostre que véiem a dalt de tot quan estàvem a peu de paret, és l'últim llarg difícil i aquest em toca a mi, estem a uns 350 metres del terra. El supero sense gaire dificultats, és més fàcil que el del quart llarg o, simplement el faig de primer i estic ben concentrat.
Cap a les 7 de la tarda acabem la via, no hem fet un horari de campions...però “que nos quiten lo bailao!”. Ara toca canviar-se i baixar de pressa a enganxar el darrer bus, gairebé sense temps d'assaborir la victòria.
Tant se val, tots dos sabem que el millor ve aquesta nit, o demà, quan recordem els passos, les sensacions que se'ns han quedat gravades...Quina satisfacció tan gran!.
Tinc moltes ganes de passar de nou caminant pel sender de la Faja de Racún i, si vaig amb amics de Cordada, els podré explicar que un dia em va donar un atac de bogeria i em vaig enfilar amb un altre boig per aquella paret fins al seu cim!... i com sempre, els animaré a provar l'escalada...no hi ha res igual.... tu també ho pots fer....visca la bogeria vertical!
Josep Escruela
