14# MAIG2005

Secció d'Esquí de muntanya a la Maladeta

On anar a buscar neu la Setmana Santa d’un any força desagraït amb els practicants de l’esquí de muntanya???? Eterna qüestió que va pul·lular pel cap de més d’un que li agrada la neu. Per saber la solució haureu de llegir més...

La resposta, com no, es Benasc. Es com una mena de comodí. Sempre hi ha neu i així va ser.

Tres intrèpids esquiadors de la secció d’esquí de muntanya vam sortir el dissabte Sant molt d’hora de Barcelona. Com vam arribar un xic tard a Benasc i encara no teníem clar que anàvem a fer allà vam decidir fer un cafè per clarificar idees i esmorzar, que teníem gana. La muntanya podia esperar una estona. A tot això encara no us he presentat als membres de l’expedició: Tino, Joan i qui us escriu, Sergio.

Encara desprès d’esmorzar no sabíem que farien però ja es perfilava algun candidat. Faltava confirmar visualment que tingues neu, però. Vam arribar al final de la carretera i un Icona’n, de la tribu dels Barbars, ataviat amb una jaqueta verda ens barra el pas del cotxe. El cotxe es queda a la carretera principal un xic lluny de l’Hospital de Benasc (1758m).

Despres de confirmar que hi havia neu suficient, vam decidir fer el Pic de la Muntanyeta (2558m). Un pic força desconegut, allunyat de l’atracció dels grans 3000 del massís de la Maladeta. Però no us enganyeu, es un pic força complet, malgrat no te un gran descens esquiable. La seva canal final i la cresta que duu fins al cim fa que sigui un cim del qual estàs satisfet de pujar, malgrat no sigui gaire alt. El temps no va acompanyar gaire: va nevar, ploure i va estar força tapat.

Durant el descens, l’amic Tino, fidel com sempre al seu estil, va demostrar que es un veritable as de l’esqui-cross arribant al cotxe amb els esqui posats, malgrat els trams complicats de bosc que hi vam trobar.

De baixada cap a Benasc a veure el parte meteorològic, tafanejar les botigues i fer una got. Objectiu Diumenge de Resurrecció: la Maladeta Oriental (3308m).

Tornem a enfilar la carretera i amb nocturnitat i alevosia vam aconseguir despistar al nostre amic barbar. Som al parking de Llanos de l’Hospital i cal trobar lloc per dormir, perquè a la Renclusa no hi haurà lloc degut a l’organització tant improvisada de la sortida. Despres de donar voltes i voltes trobem un bungalow de fusta, molt semblant als mini-pisos que ens vol encasquetar el govern ara. Això si, acollidor i recollit ho era.

Sona el rellotge i ningú s’aixeca. Comencem bé, ningú vol fer el pic o que? No, que està tapat. A les 8 arribem a la Renclusa. Anem bé, però no hem anat pel camí més ràpid. Ara comença el més fort. Aquí es nota la fusta dels bons esquiadors. Desprès d’una fuita espantosa d’energies per part dels membres
més veterans, el Joan va liderar l’expedició. Bueno hi el pic on es??? Per on es puja??? Això es preguntaven un munt de Francesos, Bascos i demés gairebé al final de la gelera. Amics, ells no sabien que el Tino ja estava d’un bon principi perfilant el camí més recte per arribar a la canal final. No cal dir que tothom va començar a arribar molt més tard a on estàvem nosaltres preparant l’assalt al cim. El Tino es haver d’obrir la canal plena de neu nova que va caure a la nit. Amb molt esforç vam aconseguir fer cim. Vam ser els primers d’arrivar-hi i el nostre primer 3000 per a tots amb esquis de muntanya. Son les
12:30 del migdia. Es hora de baixar cap a baix.

Arribem al cotxe molt cansats desprès de fer més de 1500m de desnivell. Però ha valgut la pena. Un descens per la gelera amb una neu prou decent per com a anat la temporada aquest any.