9# OCTUBRE2004
El secret dels quatre tresmils
Una vegada un grup de deu intrèpids excursionistes liderats per un expert company muntanyenc no menys intrèpid, però també molt prudent, que van decidir anar a fer la Pica d'Estats.
Un matí de principis de tardor van enfilar carretera enllà, veient com el dia cada vegada estava més ennuvolat i gris, però això no els desanimava gens ni mica. Després d'esmorzar van travessar la frontera i van continuar fins passar el petit poblet de l'Artiga, final de trajecte amb el cotxe.
L'expedició: Santiago, Gerard, Mònica, Anna, Santi, Vicenç,
Rubén, Sergi, Joan, Dani + Jesús (fotògraf)
Tot just descarregar l'equipatge, calçar-se les botes i preparar-se per començar el camí cap al Refugi de Pinet, es va posar a ploure. Primer era aquella pluja fina que sembla que no mulla, però quan ja feia una estona que caminaven i abandonaven el magnífic bosc de faigs que fins aleshores els protegia, va caldre treure capelines i anoracs per prosseguir l'ascens fins a completar les 3 horetes de camí fins al refugi. La pujada, la mullena i sobretot la gana havien debilitat les forces dels excursionistes, però no per això van perdre el bon humor. Amb roba seca van treure el ventre de pena gràcies als entrepans, el fuet, uns exquisits patés, amanides de pasta, fruits secs, formatge, galetes enriquides, xocolata i uns bons traguets de vi.
Un cop recuperades les forces, es va produir una dispersió dels membres de l'expedició, però sempre dins del refugi perquè la pluja i el vent no invitaven pas a sortir. Alguns es van decantar per la migdiada, d'altres per la lectura i uns quants es van donar al vici: és a dir, als daus, per demostrar qui la sabia dir més grossa i fer-ho creure als altres.
Amb aquesta varietat d'activitats van fer temps per al sopar, un suculent àpat de sopa aigualida amb una mica de ceba i pastanaga i unes “magnífiques” xistorres amb salsa de curry. El vi i les infusions “nuit tranquille” van anar calmant els ànims fins que va ser hora d'anar a dormir tot confiant que l'endemà el temps milloraria i els permetria fer alguna cosa.
De bon matí hi havia força núvols i el fred era intens, però ja no plovia. Ben equipats, els intrèpids muntanyencs van iniciar el camí cap al Pic Montcalm. Malgrat el vent i el fred, van assolir el Montcalm (3.083 m) dues hores i mitja després de sortir. Aixoplugats del fort vent en el corralet de pedres que hi ha al cim, van reposar forces amb els fruits secs, les galetes enfortidores, els patés i les bótes de vi.
Van continuar el camí cap a la Pica (3.141 m), al cim de la qual van arribar una horeta més tard. El cel estava més aclarit i hi havia bona vista, però com que el vent era molt fort, els excursionistes no es van poder entretenir gaire al cim: tot just fer un parell de fotos abans d'iniciar el camí del Pic Verdaguer.
Pica d'Estats (foto: Santi)
El líder del grup, amb molt bon criteri, va desaconsellar fer la Punta Gabarró per no posar en perill la seguretat de tot l'equip. Assolir el Verdaguer va ser senzill i ràpid, tan ràpid que a l'hora de baixar una muntanyenca despistada es va descuidar els bastons a dalt i va haver de tornar enrera a buscar-los. Feia quatre hores i mitja que l'expedició havia sortit del Refugi de Pinet.
Un merescut descans de mitja horeta, amb els preceptius fuets, galetes i traguets de vi, va permetre reposar forces i així arribar fins al Port de Sotllo on el corrent d'aire fred també era considerable. Des d'allí, els membres de l'expedició van poder contemplar la famosa tartera que cal pujar si es fa l'ascenció a la Pica des de la banda catalana. El cansament, el fred, i molt probablement el bon senderi d'alguns, van dividir l'expedició: els més entenimentats van decidir que amb una trilogia de tresmils ja estaven satisfets i van iniciar el retorn cap al refugi, mentre que els més insensats no van poder resistir deixar-se perdre un quart tresmil: el Pic de Sotllo (3.115 m) que semblava estar allà mateix. Així doncs, van començar l'ascenció per una maleïda tartera que cada vegada era més dreta fins que en el darrer tram ja va caldre grimpar. Una de les expedicionàries tenir un petit atac de canguelo, però tots els altres companys van fer pinya per treure-li la por i l'ascens es va completar feliçment.
Baixant del Sotllo (foto: Jesús)
La vista des del Sotllo valia la pena: els núvols havien desaparegut i lluïa el sol, es veien el Cadí, el Montsec i s'insinuava l'Aneto. Van baixar a poc a poc per no fer un malpas i al peu del Sotllo, els excursionistes van dinar i descansar tot prenent el sol durant tres quarts d'hora per emprendre el retorn cap al coll de Coumette a primera hora de la tarda, l'última pujada abans de les dues horetes i quart de baixada per arribar al Refugi de Pinet.
Treure's les botes –sobretot si són noves!- per descansar els peus adolorits, i la dutxa de 4 minuts a 3 euros van refer els expedicionaris i tot comentant les aventures del dia, van esperar el sopar amb impaciència enmig del batibull de gent que hi havia aquell vespre al refugi. Després de sopar, el cuiner, tot un personatge ben peculiar, va treure una guitarra, uns quants cançoners francesos i una pila d'instruments musicals ben originals, i es va iniciar una vetllada musical d'allò més animada. Alguns dels nostres protagonistes van participar-hi amb gran devoció fins que el cansament i la son van poder més que la creativitat musical.
Diumenge va ser un dia de festa en tots els sentits: no calia llevar-se tan d'hora, ni marxar de pressa, de manera que l'expedició s'ho va prendre tranquil·lament a l'hora de recollir les motxilles, esmorzar i estar a punt per marxar. Sí que es van donar més pressa a l'hora de fer la baixada fins al pàrquing i en menys de tres hores ja eren al cotxe.
Després de debatre quin itinerari se seguia, van posar rumb a Dorres, un poblet de la Cerdanya francesa on hi ha unes termes d'aigua calenta. Alguns van prendre un relaxant bany d'aigües sulfuroses mentre d'altres dormitaven al sol. I com que ja era hora de dinar i la gana apretava, van buscar un bon lloc a Llívia i després d'un cafetó a Puigcerdà, van iniciar el retorn a Barcelona.
ara us preguntareu: quin és el secret dels quatre tresmils? Va ser la xistorra amb curry? Potser van tenir sort amb el temps? O van ser les galetes enriquides? O els traguets de vi? Qui sap si va ser el paté La Piara? O el paté Mina? O…? Qui sap... El que és segur però, és que per a fer quatre tresmils en un dia, a més de tenir el temps a favor i d'anar ben preparat i equipat, cal tenir-ne ganes, comptar amb un responsable expert ben documentat i, sobretot, amb una colla de companys engrescats, solidaris, divertits i entusiasmats. Això és el millor de tot plegat. Ah, i també serveix per fer el Tibidabo.
El Montcalm, la Pica i el Verdaguer (foto: Jesús)