8# OCTUBRE2004

Ascensió a la Punta Allievi, 3123m. Alps Italians. 23/08/2004

Feia pocs minuts que havíem deixat a l'aeroport de Bérgamo als amics de Cordada que havien participat a la sortida de les ferrates de les Dolomites i ja ens dirigíem amb la “cartofen” en direcció nord... directe als Alps. L'objectiu era intentar la via d'escalada més propera i accessible segons la guia que portàvem: “escalades de dificultat als Alps” de Jordi Lluch.

Amb l'ansietat de qui ha estat rodejat molts dies per les temptadores parets dolomítiques sense tastar-les, havíem de resoldre com arribar i pujar al refugi Allievi, la base del de la qual intentar l'ascensió.

En un quart d'hora escàs abans no sortís el darrer minibus que dona accés a la vall, fem les motxilles de qualsevol manera intentant carregar tot allò que fos necessari...les cordes, els gats, material, menjar per si no ens donen de sopar al refugi... el sac? no, segurament hi haurà lloc... en fi, una mica de nervis... el preu de les preses i la precipitació... però ja se sap, l'aventura és l'aventura!.

Finalment pujem superdepressa els 1.300 metres de desnivell que ens separen del refugi, sopem els últims i recavem la informació sobre la via, obtenint únicament la confirmació de per on comença i per on es baixa, ja que, encara que sembli increïble en un refugi dedicat pràcticament als escaladors, no hi ha ressenyes detallades. Sabem que la via supera un desnivell de 550 metres, tenim les fulles del llibre arrancades amb les preses, amb el dibuix d'una línia acompanyada per unes poques anotacions de graus d'escalada que t'orienten del que et pots trobar i sabem que existeix la possibilitat d'abandonar a meitat de trajecte; així doncs ens haurem de guiar sobretot per l'instint i per la lògica que devien seguir els aperturistes... lluny de desanimar-me, la incertesa encara afegia un grau més a l'aventura.

De bon matí, mentre fem l'aproximació observem a un parell d'escaladors que s'hi barallen amb el que deu ser el primer llarg. Un cop a peu de via comencem seguint la lògica de la paret i de seguida ens posem a l'alçada dels joves escaladors holandesos que han començat una mica més a la dreta del que manaria la línia més evident, tot cercant un pany de paret molt més vertical i difícil... estos frikis...!

Els tres primers llargs són força macos, segueixen unes plaques verticals que van a cercar el fil de l'aresta de la muntanya i a les quals hi són col·locats uns escassos però valuosos pitons per a assegurar els passos més difícils. Durant aquest primers metres compartim l'espai de bon rotllo amb els holandesos, que van seguint una detallada ressenya que els encorseta una mica l'avanç ja que es veuen forçats a llegir i interpretar, mentre que nosaltres ens guiem per l'evidència de la paret i anem trobant pitons que ens confirmen el camí triat.

La via continua agafant un maquíssim i difícil diedre fissurat que podem seguir ben recte amunt. Per a evitar un desplom faig un curiosos passos a la paret esquerra del diedre i després passo de nou al centre del mateix diedre, tot just a sobre del desplom i hem pregunto que tal l'hi anirà després a la Irene el "paset".

Monto una reunió just a sota d'un altre desplom que deu ser on el croquis diu que és 5è + o artificial i espero a la Irene...

-  Qué, qué tal el pas per esquivar el desplom, t'ha agradat?
-  Ah, com la corda hem venia recta l'he superat directament per la vertical, no m'ha costat molt! - com sempre la Irene hem sorprèn per la senzillesa com supera passos on jo pateixo.

Superem el llarg clau d'aquesta part de la paret que en porta al mateix fil de l'aresta... espectacular!. La Irene ha caigut en la superació del desplom i comença a "rallar-se"... els anys de no enfilar-se a les parets es noten!

Segueixen un seguit de llargs una mica menys difícils que van jugant a la dreta l'aresta, però sense perdre verticalitat ni estètica fins que arribem al peu d'un gran gendarme. Aquí es veu clar que hem de començar a flanquejar per a esquivar-lo i que hem de seguir en progressió simultània, posant proteccions. Malgrat que l'escalada és molt fàcil, l'ambient és colossal per la verticalitat del "pati" i el coco de la Irene es resenteix. Al final del flanqueig, d'un centenar de metres, arribem al punt on es veu clar que deu ser "l'escape", tot cercant una canal que porta a la tartera...

El que es veu per davant nostre impressiona... si la paret que venim seguin, a l'esquerra del fil de l'aresta, és una gran la tapia, la de l'altre banda, per la qual segueix la via... es acollonant, compacta i vertical... a més veiem als holandesos, als que havíem perdut de vista, "negociant" lentament un llarg força més amunt que sembla difícil per la lentitud en que avança el primer de corda.

La Irene diu que ja n'hi ha prou i que no s'ho veu, que queda molt i sembla molt difícil i que li fan mal els peus... etc. Ja no hi ha pressa i fem un mós tranquil.lament mentre ens preparem per fer un seguit de 4 rapels i alguns destrepes fins a la tartera.

Són les quatre i quart de la tarda i mentre baixàvem ens han saludat un parell d'escaladors que baixaven per la tartera…

-  Fixat! era tan fàcil el que quedava, que els holandesos ja han fet cim i encara arribaran abans al refugi!- m'exclamo una mica mosquejat per haver d'abandonar...

Un cop estem ja abaix decideixo tornar a pujar la canal de fugida per a intentar acabar la via en solitari. M'en duc una sola corda per no haver de carregar tant de pes, encara que això m'obligarà a fer llargs o rapels de màxim 25 metres... si m'autoasseguro o abandono.

Cercant els panys de paret més compactes grimpo ràpidament de nou fins a l'aresta i un cop arribo a dalt descobreixo que els qui baixaven per la tartera no eren els holandesos ja que ara els torno a veure enfilats a la impressionant paret un centenar de metres mes amunt del darrer punt on els havíem vist abans...evidentment això vol dir que el que queda no és tan fàcil, de fet el croquis m'indica que tinc que superar un altre tram de 5è grau.

Sense donar-me temps a que la impressió i la solitud no m'agarrotin els sentits començo de nou l'escalada. Al cap d'un parell de llargs hem tinc que aturar a posar-me de nou els peus de gat, però hem resisteixo a treure la corda... queda poc temps i si començo a auto-assegurar-me s'hem farà de nit, hem queden uns 250 metres de desnivell que poden ser vés a saber quants llargs de 25 metres!

Tot i que no és fàcil, el terreny tampoc no es extremadament difícil i la via va jugant a passar a una i altra banda de l'aresta inclòs un curiós pas en que tinc que passar per un "túnel" que configura l'aresta amb un bloc empotrat: què guapo! Vaig bé i tranquil fins que arribo a un punt en que el camí més lògic hem porta a encarar un pany de paret que sembla realment difícil i compacte... aquí deu estar la zona de 5è grau. Dubto...hem miro el pati...tinc sota els meus peus una caiguda directa i neta sobre la glacera d'almenys dos-cents metres.

- Què faig...trec la corda?

Decideixo encaramar-me pas a pas extremant les precaucions...

- "Tres punts sòlids de recolzament i només una extremitat en moviment"... - hem vaig repetint pas a pas.

Haig de jugar amb l'equilibri i negociar la progressió amb molta serenitat. Ara ja no val dubtar i continuo enfilant-me a poc a poc. El mur no afluixa i la presència dels pitons cada pocs metres hem confirma el que els meus sentits capten, estic en el llarg clau de la segona part de l'ascensió però el granit és supercompacte i dona molta confiança i allà on no hi ha fissura on encastar les mans, apareixen les preses justes i necessàries...

- Ha d'haver bona presa, com a molt és 5è”- hem vaig dient, per animar-me a controlar els nervis.

Finalment després de més o menys una seixantena de metres, veig clar que he superat el mal tràngol i puc continuar amb més alegria l'ascensió. Però de nou arribo a la base d'un altre gendarme. Sembla que una traça poc definida es desvia per la dreta de la paret per a esquivar-lo, la segueixo per terreny poc evident i efectivament arribo a una reunió, ara però hi ha de nou un petit desplom pel qual psicològicament no m'he preparat...

- Però això no s'acaba?

Començo a encaramar-me però hem baixo...

- Si això no ha de ser difícil no pot ser per aquí... - busco un altre pas... pujo, hem baixo...
- merda! i per un altre pas... i no! i per un altre... i no!
- a que no era per aquí...?; potser s'ataca directament el gendarme...?.

Començo un flanqueig que sé que és superguapo per retrobar el fil de l'aresta... però estic cansat d'exposició per gaudir-lo... hem comença a sobrar tanta tàpia... Arribo al desplom del gendarme...

-  tiva massa tampoc pot ser per aquí... He de tornar a fer el flanqueig fins a la R.
-  té que ser per allà... Tranquil Pepito això deu ser un pas de decissió, no pot ser difícil.

Ho intento de nou pel primer lloc on la lògica manava i efectivament era per allà...

- Deu meu! el temps i les piles que he perdut!

Per fi s'han acabat les dificultats i segueixo grimpant fàcilment fins al final de la via. Deixo la ferralla que he carregat inútilment i m'encaramo al cim. Encara hem queda prou llum per gaudir de la vista i escolto les meves sensacions després de vèncer el repte... estic tranquil, ja no sento aquelles intenses emocions de quan era una mica més jove i feia burrades com aquesta... és com si en poca estona se m'oblidessin les extremes sensacions de dificultat...

- Be, al cap i a la fi potser no era tan difícil (¡?)...un cim més, una tàpia més...- (Com sempre caic en l'error de comparar amb el que fan els kraks i això sí que és una burrada!.) - En fí, això almenys és un entrenament per a fer reptes de veritat... (i penso, com sempre, en la Walker de les Jorasses...) com diu un amic... va fent capa!

Faig ràpidament la baixada pensant en que hi ha una persona que potser pateix una mica i arribo just a acompanyar-la al primer plat a taula...fa mitja hora que han arribat els holandesos. Al dia següent penso que m'hagués agradat veure quants llargs te la via segons la seva ressenya...25-30? en tot cas, si podeu, aneu a fer-la és superguapa i és un bon entrenament per a fites majors. Com diuen a les guies d'escalada…Molt recomanable.

Josep Escruela