2# NOVEMBRE2003
Reflexions sobre l’estada de Cordada
a Ordesa, estiu 2003
La mandra i altres feines m'han impedit estudiar, amb
deteniment, el comportament animal, cosa que com és natural deu
aportar una informació considerable a l'hora de conèixer
la pròpia espècie i fins i tot a una mateixa com a individu
d’una comunitat animal.
Aquest estiu durant una setmana he tingut l'oportunitat de fer una observació directa i detallada de numeroses espècies, no solament del món animal sinó també del Botànic i fins i tot del Mineral.
Una setmana a la Vall d'Ordesa dóna per a molt i més si està organitzada per CORDADA.
El treball de camp ha tingut lloc del catorze al vint de juliol.
Segons el diccionari enciclopèdic Salvat Català, la paraula "Cordada" té múltiples definicions: Cop donat amb una corda. Aquesta definició no s'ajusta al concepte que aquí ens ocupa ja que encara que el dia catorze havent quedat a les 6:30 ( amb l'esforç que suposa llevar-se abans de les sis del matí per fer el que sigui...) no vam sortir fins passades les set... però aixó no va provocar cap cop de corda o similar, aquest lleuger retard per part de la Marina ( que va ser la última cordelier en arribar a la cita), va propiciar que ens obsequiés, uns dies més tard, amb unes galetes típiques d'Ordesa i unes delicioses "piedras del calvario" que com el seu nom NO indica són uns dolços de xocolata, gentilesa de la Marina, que el dia 18 celebrava el seu sant, i que ens van encantar després de pujar la Senda de los Cazadores.
Un grup de tretze persones, que de seguida vam congeniar, ens vam repartir en les respectives naus (La Furgo: Kartofen i un turisme de cinc places). Després del que acabo de dir tampoc concorda la definició de Cordada com a: Conjunt de persones o animals lligats a una corda, especialment conjunt de presos que hom trasllada lligats l'un amb l'altre. Nosaltres anàvem lligats però amb el cinturó de seguretat del cotxe...
La definició més adient és la següent: Equip de dues, tres o poques més persones que, en l'alpinisme o l'escalada, s'han unit amb una corda per tal d'assegurar-se entre elles. Nosaltres no anàvem a escalar però sí que voliem caminar i a ser possible anant en grup, de tota manera encara que la Irene no ens va fer lligar en cap moment, no descarto que li passés pel cap més d'una vegada... La veritat és que no ens va haver de cridar gaire l’atenció i el mal de coll que va patir quan érem a Torla no crec que fos una Corditis que és una inflació de les cordes vocals...
Vam fer ruta escoltant Ismael Lö i d'altres en el nou radiocasste de la Kartofen aturant-nos per esmorzar al bar "Sport" de Bellcaire d’Urgell.
Un cop arribats a Escuaín vam fer una excursió preciosa on ja vam practicar salts i altres cabrioles per les pedres del riu Yaga. Fins i tot la Carmen, quan ningú la veia, va voler clavar-se una espineta al dit per tal d'endur-se un record "posat" d'aquell lloc tan bonic. La nota sinistre és que, mentre li treien l'espina, algú va explicar-nos que un muntanyenc va haver de tallar-se el seu propi braç per a poder sobreviure a un esllevissament que li havia aixafat amb una monumental roca! Sí, Carmen segur que això no ho sabies!.
La curiositat dels cordats va quedar totalment perplexa quan un petit
pitroig es va acostar i fins i tot va deixar-se fotografiar i va menjar
les engrunes que li oferiem, mai sabrem si era de veritat o es tracta
d'un enginy mecànic que està posat per amanir les passejades
dels i les visitants del parc...
A la tarda vam arribar a Escuaín i d'allà vam pujar a Nerin
i vam fer dos nits a l'alberg.
Nerin és tan petit que no té ni escola, ni alcalde però
fan artesania de la fusta de boix, arbust de la família de les
buxàcies, de només d'1 a 2 m d'alçària encara
que pot créixer molt més en llocs feréstecs.
El segon dia després de fer un petit esmorzar vam pujar a la Kartofen
i vam fer la Ruta del Ballinisclo (Valle de Añisclo) veient fantàstics
paratges com El desfiladero de las Cambras, Balle Berde (Pineta) i Las
Tres Marías. Vam anar a la cova del Moro, a san Urbez. La Ripareta
i Foradiello.
El tercer dia fem el trasllat a Torla i... “que no te lo cuenten”
com diuen ells... La vall de Bujaruelo es màgica un lloc preciós
i és curiós però al tornar veiem un cotxe de Navarra
al puente de los Navarros.
Aquell dia a la nit anem a sopar a “la Brecha” i ens tracten
molt bé. La Pili (que és la persona que s’encarrega
de la Brecha) ens regala una ampolla de patxaran que als qui no ens agradava
aquesta beguda ens ha fet canviar de parer i ara ens hem adonat que ens
agrada el “patxaran casero” com aquest...
Avui hem vist un “desmán ibérico” i ocells de tota mena: un gall fer i algun trencalós.
La sortida del quart dia és preciosa. Fem la senda de los Cazadores i la Irene mentrestant ens explica que un home –del qual no recordo el nom- va matar ell solet centenars de botardos animal que malauradament s’ha extingit. Fa menys de cinc anys encara en quedava algun. Hem vist cabirols que anàven i venien. Sempre tenen un vigilant de grup que els orienta d’on hi ha el perill, ens mirava des de lluny i era clar que el perill érem nosaltres. No és estrany tenint en compte que som de la mateixa espècie que els que acostumaven a passar per aquí, la Senda de los Cazadores.
Avui tornem a la Brecha i després de sopar s’ha de caminar una mica ja que “jalem” de valent i avui ja no és una sinó dos les ampolles de patxaran...
Després de sopar la Irene ens reuneix per decidir si l’excursió
que es farà demà passat volem que sigui llarga o curta.
Algunes persones ja ho tenen decidit i s’apunten a la curta o a
la llarga.
Divendres fem una sortida però ja hi ha algunes persones que decideixen
quedar-se al riu fent una mica de descans... La Conchi i la Montse A (jo
sóc la B) aprofiten per descobrir el riu de Torla i segur que devien
fe-li unes quantes fotografies ja que la Conchi ha fet un reportatge que
enriu-te’n de l’insigne Rodríguez de la Fuente!
Anem a les Fajas de Petzals i Canarellos a Ordesa, quan som a dalt trobem flors de neu i lliris blaus i també un lliri blanc. En un moment donat s’escolta una conversa una mica alarmant; estant parlant de que si caiguéssim per allà no ens vindrien a rescatar... Quins ànims...
Bé sempre s’aprenen coses noves i sorprenents: Hem vist
bedolls, arbres d’escorça blanca que donen pa. D’aquesta
escorça ben triturada se’n fa farina i d’aquí
aquest prodigi... Un arbre que dóna pa!
Des d’aquí veiem el Tozal de Mallo al circ de Carriata. Des
de les faixes es veu perfectament. També passem pel “Bosque
de la Hayas” que és fascinant.
Després de fer una bona caminada amb converses tan interessants com la que vam tenir amb el José Luis sobre les nocions de cultura oriental i d’anar per llocs realment perillosos quan ja érem ben bé a peu pla l’Emili es va voler abraçar a un arbre i vet aquí que va fer una bona ensopegada, es va lesionar i la Irene li va fer les primeres cures. Mai sabrem si realment es va fer mal o ho va fer per a poder estar estirat a terra una estoneta i descansar... o si volia que la Irene després d’apetxugar totes les sortides amb la farmaciola, finalment pogués fer-ne ús...
I com tot no són flors i violes, aquella mateixa nit, després de sopar tornant de fer una passagedeta amb la Gabri ens vam trobar un senyor del grup que estava roncant.
La Gabri va dir que li donés la volta, com si fos tan fàcil!. La veritat és, que perquè al dia següent no li diguéssin que si roncava o jo què sé..., sense pensar-ho més, vaig optar per premer-li el dit gros del peu a veure si reaccionava i deixava de roncar, però es va despertar...
Després d’aquest incident vaig recordar el Club dels Cordeliers: Associació política revolucionària fundada a París (1790) per Danton, Marat, Camille Desmoulins i Hérbert amb el nom de Societat dels drets de l’home i del ciutadà. S’intal.là a l’antic convent dels Cordeliers, i l’òrgan principal fou la publicació “L’Ami du Peuple”, dirigida per Marat. En 1792-93 dirigí la destrucció dels girondins: assolí de controlar l’exèrcit i la Comuna de París i d’amenaçar el poder dels jacobins, però es dissolgué després de l’assassinat de Marat i de l’execució d’Hérbert (1794)
La reacció del nostre company de sortides, que havia estat involuntariament despertat la nit anterior , va ser tal que personalment em va fer sentir com si fos Charlotte CORDAY d’Armont (1768-1793) Aristócrata francesa. Malgrat ésser partidària decidida de la Revolució, s’indignà davant els excessos i, considerant-ne culpable Marat, es tralladà a París i l’assassinà al bany de casa seva (13 de juliol de 1793). Al cap de pocs dies morí a la guillotina.
Tot i que aquí no hi va haver sang, crec que quan es fa una crònica s’ha de dir tot, no?
Aquell cap de setmana s’apuntà un altre company a les sortides, el seu nom és Angel. La veritat és que amb ell sí que va arribar la revolució al poble i sinó que els hi preguntin als del pub Iris de Torla. Amb tanta energia podríem anomenar-lo Angel àlies: Cordita.: Explosiu format de 64 parts de cotó pólvora, 30 de nitroglicerina i 5 de vaselina, amb el 0.8% d’acetona per a gelatinitzar les dues primeres substàncies. Hom li dóna aquest nom per la seva forma de corda, malgrat que en pot presentar d’altres... I que ho diguin...
I per fi va arribar el gran dia dissabte, ens havíem de decidir: La llarga o la curta?
Un grup de cinc dones, que ja sabem per experiència que les coses no es mesuren per la seva llargada, sinó que anem a passar una bona estona disfrutant de les meravelles del paissatge... Vam votar per fer la curta i l’Eloi, que ha fet de guia tots aquests dies, ens acompanyarà. Fins i tot pel camí ens aturen per a fer-nos una enquesta... Passat l’examen continuem. Ens banyem al riu i fem un bon descans veient com cau el solet i pensem que els nostres companys deuen haver suat la cansalada. No volien fer la llarga...?
El tros de camí que compartim per la Vall d’Otal podem veure moltes martes que ens miren a veure si troben algú conegut... però quan divisen a la nostra companya Marta no fan cap senyal especial, ja es veu que ella no pertany a la família dels mustèlids, tal com ens ha explicat la Irene, que pertanyen totes les martes, menys la que ve amb nosaltres...
Dels que fan la llarga, entre tots cal destacar la Imma i la Marina que, ben valentes elles, decideixen fer la llarga passi el que passi!. I tan llarga com la van fer...! Van mobilitzar les Valls d’Otal. Resulta que l’Angel – el xicot que abans hem definit com un veritable explosiu- va decidir fer el seu camí "personal" i que després per retrobar-se amb el grup havia de recórrer a la descripció d’alguns dels seus components entre ells l’exòtica Gabri que és d’origen alemany . També describia a l’Enric que com té experiència de muntanya portava una genollera negra, força aparatosa, de manera que no va passar desaperçabut pels estrangers que després d’haver sentit com l’Angel (“han visto pasar un grupo de gente uno con una rodillera negra muy fea y una chica estrangera ...) demanava per un grup anomenat Cordada. De seguida que van veure al grup no ho van dubtar i amb accent estranger van demanar Are you Cordada? Of course... Quina anècdota per a explicar quan arribin a l’altra banda de la UE... (Amb una acotació al marge penso que aquesta pot ser una més de les accions de projecció internacional que té l’Associació...)
Finalment ens vam tornar a trobar tots i totes sans i estalvis, què fariem si no hi hagués cap tret anècdotic per explicar després...? Encara que a la Irene dubto que li fes gaire gràcia...
Diumenge ens llevem i posem totes les nostres coses als cotxes, la sorpresa desagradable vindrà després quan un cop arribem a Broto ens adonem que un dels amics de les coses dels altres ens ha “fanat” el retrovisor...
Ara tot canvia semblem uns turistes més a Ainsa, un lloc preciós que té un museu on es pot apreciar el famós "buitre leonado".
Dinem a un restaurant on se’ls hi apaga el llum unes quantes vegades, cosa que ens soluciona la Marina posant-se el seu frontal al.lògen de manera que il.luminà tota la taula.
Bé aquí he d’acabar aquesta crònica; finalment la mandra m’ha tornat a guanyar i no he aprofitat prou bé per aprendre com es comporten els animals meravellosos que ens hem creuat a les nostres passejades, animals com els trencalós, les martes, els galls fers, etc. Però sí que us he fet cinc cèntims del nostre passeig. Al cap i a la fi nosaltres també formem part del Regne animal, concretament pertanyem, entre d’altres classificacions, al grup dels CORDATS: Grup d’animals caracteritzat per la presència d’una corda dorsal o notocorda durant tot el desenvolupament o únicament en determinades fases. Damunt la notocorda es disposa el cordó nerviós tubular... etc. etc.
Ha estat un plaer passar aquests dies amb vosaltres i el lloc s’ho val. Espero que CORDADA faci moltes sortides i que totes, sent diferents, ens permetin gaudir de la natura i de les plantes i animals que l’habiten i com no pot ser d’altra, gaudir d’ agradable companyia. Ah... i com ens anunciaven a Torla: "Que no te lo cuenten ! Videos espectaculares i actuaciones en directo!"
Montserrat Benet i Gustà