2# NOVEMBRE2003

Afganistan: alpinisme "preventiu"

Malang i Afiat Khan, els dos camàlics que ens acompanyen, han fet dos intents fallits per travessar el cabalós torrent. En quatre o cinc hores hauríem pogut arribar a Qazy Deh però haurem d’esperar a demà a primera hora, quan encara el fred de les alçades evita l’intens desglaç, per travessar el riu sense perill.

Miro amb recança el fons de la vall, uns magnífics prats allà on el torrent que ens barra el pas s’ajunta amb les aigües provinents de la gran gelera del Noshaq. En aquesta part el riu no deu portar tanta força, però allà les mines que havien d’evitar l’entrada dels talibans des del Pakistan, fan impossible la nostra sortida -ja de retorn des del camp base- amb comoditat i rapidesa.

Els salzes es belluguen amb el ventijol de la tarda. El brogit eixordador del riu Mandaras s’ha fet company inseparable del paisatge que l’envolta i quasi passa desapercebut. No m’impedeix d’endormiscar-me malgrat ser només les dues de la tarda...

9 de juliol de 2003, el caos regna a l’aeroport de Kabul on hem aterrat fa una mitja hora. L’expedició organitzada per Mountain Wilderness Internacional “Oxus, Mountains for peace” finalment es posa en marxa!

Des de l’inici dels anys seixanta molts alpinistes van transitar la ruta que des de Kabul condueix a l’Hindu Kush. Amb l’arribada de la invasió soviètica del 1979 aquesta fantàstica regió, habitada per uns pobladors hospitalaris i envoltats d’unes magnífiques muntanyes, quedà de nou isolada lluny dels circuits turístics.

Oxus és el nom grec del gran riu Amu Darya, que neix al Pamir, fronterer amb el Tadjikistan i que recorre bona part de l’Àsia central. Oxus és, també, el nom triat per Carlo Alberto Pinelli –cap d’aquesta missió- per a aquesta empresa alpinística la finalitat de la qual és reobrir les fronteres de l’Afganistan per enviar un clar missatge de pau i normalitat al col·lectiu alpinístic i per tractar d’acabar amb l’aïllament i la misèria que els habitants d’aquestes valls han sofert durant els darrers trenta anys.

Volem des de Kabul amb destí Faizabad, capital de la província de Badakhchan. La petita avioneta de 10 places, una King Air 200, ens deixa al mig del no res: un petit aeroport, les dependències del qual mostren un estat ruïnós: les portes de fusta pengen de les xarneres, els vidres de les finestres s’escampen esmicolats per terra ... la feble pluja que ens ha donat la benvinguda sembla accentuar la desolació de l’indret.

Dos dies després, arribem a Ishkashim, un petit poblet situat a gairebé 2.700 metres d’alçada. Abans hem hagut de fer nit a Baharak, a només uns 80 km de Faizabad. El viatge ha durat unes quatre hores en vehicle tot terreny. A mida que ens allunyem de la capital l’estat de les pistes és més precari. Tant que el recorregut de Baharak a Ishkashim, d’uns 120 km, ens ha tiingut més de sis hores empassant-nos pols a dojo dins la furgoneta 4x4. Afortunadament els paisatges imponents i els grans espais verges amenitzen el viatge. Al llarg de tot el dia ens han acompanyat també els camps de blat i les plantacions d’opi: les roselles blanques i violàcies es troben en plena floració. Els esquelets dels tancs de combat soviètics, abandonats en la seva retirada, es rovellen sota l’intens sol de l’Afganistan o serveixen pels jocs dels més menuts.

La nostra caravana va escortada per un militar, i un delegat del Ministeri d’Aviació Civil i Turisme. Ells ens han de facilitar el pas pels molts check points que trobem al nostre camí i, alhora, protegir-nos del bandidatge que regna a les províncies més allunyades. Aquestes zones del nord no van estar mai sota el control dels talibans; els Tadjiks de l’Aliança del Nord, liderats pel comandant Massud van tenir aquesta extensa zona sota el seu control.

Després de tres dies d’espera a Ishkashim, oragnitzant els més de 3.000 kg d’equipatge i aliments, finalment ens posem en camí cap al darrer poblet, Qazy Deh. Fins aquí arriba la pista que segueix el curs del riu Amu Darya. Al marge oposat observem una carretera perfectament asfaltada, fins i tot els pals de la línia elèctrica, però allò és ja el Tadjikistan ...
.
Són les 10 del matí i els setze membres de l’expedició acompanyants per 135 portadors ens internem per la vall que s’obre cap al sud, just al davant d’aquesta petita vila. Una llarga caravana que ens evoca èpoques passades a l’estil més clàssic. Les dones del poble – aquí sense burka ja que són de confessió ismaelita, més laxa en aquest aspecte- observen la nostra partida i la dels seus homes.

Tres dies de fatigosa aproximació ens condueixen fins al Camp Base que queda instal·lat a 4.500 m. d’alçada. Abans hem hagut de superar la part més “incòmoda” de l’aproximació: un doble camp de mines ens barra el pas i ens obliga a evitar el fons de vall havent de transitar per forts pendents on grans blocs inestables i esquistos fracturats alenteixen el ritme i obliguen a sovintejar les aturades. El comandant Gholam Sakhi ens condueix per aquests indrets amb pas decidit. Ell mateix, ajudat per uns vint homes, va sembrar 640 mines segons ens explica.

El Camp Base (4.550 m.) es troba en un paratge superb, sobre una de les morrenes laterals de la gran gelera que es despenja de les parets del Noshaq.

Des del Camp 1, situat sota una gran esquerda a 5.300 m, es comença a apreciar la veritable magnitud d’aquesta muntanya. Al cap de tres dies ja tenim instal·lat també el Camp 2 uns 800 m per sobre de l’anterior.

Malgrat que les condicions meteorològiques són bones, les canviants condicions de la neu i el fort vent que bufa en alçada durant el dia obliguen a modificar el ritme dels successius atacs dels grups que formen l’expedició. També les disenteries i gastroenteritis imposen l’obligat descans per recuperar les forces necessàries per afrontar un cim de gairebé 7500 m.

Finalment, en un atac en solitari l’Italià Fausto de Stefani, supera la franja rocallosa cap als 6700 m. Allà troba les velles cordes fixes de les darreres expedicions, vivaqueja a 7000 m. i el 27 de juliol assoleix el cim del Noshaq (7.492 m.). Una setmana més tard, el 2 d’agost, un altre petit grup format per Irena (Eslovenia), Marco (Italia) i François (França) després de pernoctar al Camp 3 (7.050 m.) aconsegueix també fer cim.

L’expedició ha coronat el punt culminant de l’Afganistan i la missió “OXUS, Muntanyes per la Pau” ha assolit el seu principal objectiu que va molt més enllà del que és simplement l’empresa alpinística: mostrar al món que és possible reobrir les portes de l’Afganistan a un alpinisme que vol ser missatger de pau i desenvolupament.

Al cim del Noshaq oneja a partir d’ara, al costat de la bandera afganesa, la senyera de la pau, tot un símbol d’esperança envers el futur.

Lambert Colás
Soci i representant de Mountain Wilderness Catalunya
a l’Expedició internacional “Oxus, Muntanyes per la Pau”