Cordada A.E.E.

Blog dels socis

Croniques

Aventures a Guara, SS 2014.

Elisabet | 27 Abril 2014 | 3 Comentaris »

Penitències de Setmana Santa, quin plaer!

Com sempre puntuals a la cita d’inici de la nostra aventura de 4 dies a la Serra de Guara.

El primer dia comencem amb un plat fort: el descens de dos barrancs, el de Portiacha i el de Basender passant pels Covachos de Barfaluy.

Després d’una breu aproximació, ens trobem amb el  barranc de Portiacha, curtet i amb  dos ràpels volats  de mes de 30 metres, ambdós espectaculars, que ens porten a la vora del riu Vero. No vaig fer els ràpels de manera autònoma, era el primer cop que “rapelava”, però la sensació que vaig tenir en anar baixant i veure cóm s’obrien les baumes sota els peus  amb aquells colors  taronges, grisos, marrons…. Imborrable!

Travessat el riu Vero, l’aigua fresqueta però no congelada, ens apropem  als Covachos del Gallinero per observar les diverses pintures rupestres realitzades en el període paleolític amb pigments minerals, ocre.  Qui ha dit que no es fa cultura anant a la muntanya ;-)) Per dinar ens aturem en un entorn amb una roca foradada i unes vistes al Vero, envoltats de voltors que planegen a ben poca distància.  Seguim el nostre camí i arribem a dalt de la cinglera.

En Josep ens planteja que, com anem bé de temps, si ens ve de gust fer un altre barranc: el Basender… vaig estar a punt de dir que no, em va agradar la sensació d’anar baixant, però m’espanta un xic la sensació d’iniciar el ràpel a 30 metres d’alçada. No vaig dir res, i vam enfilar a buscar el barranc de Basender.

Barranc amb 6 ràpels, el mes llarg de 13 metres, i que ens va servir per aprendre a rapelar als que no en sabíem (que guay!!), per patir avançaments per la dreta dels companys més experimentats i per  inventar una nova modalitat: ràpel cap per avall (a banda dels riures compartits, penso que no tindrà molt èxit). El barranc en sí, de pedra calcària forma tot un seguit de formes arrodonides i joc de llums que em va enamorar. Sense comptar que ja es primavera i es troba tot ple de flors per arreu.

Per acabar la primera jornada, ens acostem amb la furgoneta a Lecina, per observar una fantàstica alzina de mes de 1.000 anys (si, si… ) amb una alçada de 16 metres i una copa de 28… espatarrant. Ens hem guanyat una dutxa i un bon sopar.

El segon dia es presenta amb sol, així que anem a fer la ferrada del Canal del Palomo i per completar la jornada, el mallo de San Jorge.

La ferrada m’encanta. Es tracta d’un barranc amb diversos pous on podem observar tritons (!!), i on la sensació de vertigen gairebé no existeix al estar tota l’estona “dins” les roques i en comptades ocasions pots veure l’exterior.  El camí està farcit de claus per on anar progressant i allà on podíem tenir dificultats, en  Josep ens anava col·locant ajudes i sinó, els companys sempre aporten bons consells. La ferrada acaba al circ d’o Ciego… un tros de roca alt, molt alt, on teòricament hi ha moltes aus… aquell dia no en vam veure.

Prosseguim la marxa, flaquejant tot el circ, assegurats amb la corda de vida fins a trobar el trencant que ens portarà al Mallo de San Jorge.

Amb les vistes a l’embasament de Vadiello, els Mayos de Liguerre i un tros de roca que s’anomena “El Puro”,  i a l’ombra, perquè deu-ni-d’ho cóm apretava el sol, recuperem forces i tot seguit enfilem la canal del Boron.  Canal equipada amb cordes per ajudar a superar alguns punts,  per tal de guanyar alçada i acostar-nos, tot envoltats de romaní florit, al nostre segon objectiu del dia: el Mayo de San Jorge.

 

CROQUIS_MALLO_SAN_JORGE_20110814L’ascensió s’aconsegueix resseguint una mena de via ferrada, que envolta el Mayo i que en el seu últim tram, està  equipada amb una corda i tot de grapes que ens porta al cim del Mayo de San Jorge (1.149m d’alçada)… no gaire alçada però amb molt de pati i força sensació de vertigen, requereix concentració.

Un cop al cim, foto de grup, que ens ho hem guanyat, i dinar amb un paisatge esplèndid…el Tozal de Guara, el Pico Borón i el Fragineto, el nostre objectiu del 3er dia, si la meteo ho permet.

La baixada, pel mateix camí ens porta al pàrking on ens espera la nostra furgoneta ;-))

A la tornada al campament base, fem un tomb turístic pels diferents pobles, amb una paradeta per prendre una cerveseta i patates fregides a l’ombra d’un parell de ploraires (“sauces llorones”) i amb vistes al Mayo de San Jorge… quina millor manera d’acabar una gran jornada d’aventures  amb els companys!

El tercer dia, la meteo decideix que al ser Setmana Santa, hi ha d’haver un xic de pluja, així que l’ascensió al Fraginetto  s’anul·la i a canvi anem a buscar l’envasament de Belsué, els penyasegats de Cienfuens, la cova de l’Àrtic,  dolmen de Belsué  per acabar al final d’un camí envoltats de pins vermells, al Salto de Roldàn i el Castell de San Miquel.

Vam trobar l’accés a la cova relativament fàcil, tot just havent deixat enrere el refugi de Peña Guara, massa fàcil. Així, que en Josep va seguir rebuscant per tots els voltants fins  a estar segurs que aquella escletxa estreta a l’esquerra del camí era la nostra cova: la cova de l’Àrtic. Tot i al seva minúscula entrada, per dins mostra una longitud d’uns 200 metres, tota plena de estalactites, estalagmites, i fongs que reflecteixen amb la llum dels nostres frontals i que li donen un aire molt especial. Vam estar una estona revisant totes les sales i un cop fetes les fotos de grup, vam tornar a la sortida… millor: hi havia tant de fang, que sovint es feia difícil no deixar-se les botes enganxades a terra.

Quan vam sortir, ja no plovia, era l’hora de dinar i l’espai que ens envoltava:el pantà i la presa de Belsué, be que es mereixien una estona de repòs.

Havent dinat, vam iniciar el tram de tornada per un camí molt ben marcat, amb els penya-segats de Cifuens vigilant-nos des de les alçades i amb uns quant túnels que combinats amb la boira, li donaven un aire místic, fins a la trobada del Dolmén de Belsué. En aquest punt, el mestre ens planteja que el grup, segueixi pel camí mentre ell anava a buscar la furgoneta i ens trobàvem al Salto del Roldan. Dit i fet, les senyals ens indiquen 1,30 hores per arribar al nostre destí, jajajaj si, si… tirant d’actitud fem el camí que s’endinsava per un fantàstic bosc de pi roig i ens trobem amb Josep davant del Salto de Roldan en 55 minuts… ole, ole!

Ja que hi som i la boira s’ha obert una mica, ens acostem a la penya de Sant Miquel superant els trams equipats amb grapes i línees de vida, tot fotografiant, ara sí amb la réflex, tots els ocells que es posaven a l’alçada: trencalossos, voltors i fins i tot un aufrany. Carai, cóm havia trobat a faltar la meva càmera. Les vistes des del cim de Sant Miquel, amb l’olla d’Osca al peus son simplement impressionants. La boira torna a fer acte de presencia, i donem per acabada l’activitat d’avui. A la dutxa i sopar.

L’últim dia es que pitjor previsió de meteo presentava (pluges fortes a partir de les 14 hores). Ens llevem d’hora i ens acostem a Alquezar per fer una ràpida visita turística i enllaçar amb el sender que ens portarà a les Basses de Basacol, l’abrigo de Quizans i el de Chimiacas. Uns treballadors que ens veuen passar ens avisen que avui ens mullarem. No els fem cas, tenim intenció de dinar de restaurant!!!

El camí, molt ben marcat ens acosta primer a unes cingleres que marquen el barranc del Vero, totes plenes de voltors. Si ens hi fixem, fins i tot es pot sentir la remor del vent en moure les ales els grup d’ocells… fotos i mes fotos fins a “caçar” un voltor en fase d’aterratge.

Avui, es un dia a priori tranquil, així que anem guanyant alçada, mentre anem xerrant amb els companys fins a trobar-nos a un altre grup de Cordada que també feia aquests itinerari. Per no anar absolutament enganxats, anem a visitar unes parets d’escalada de grau… no sé, molt verticals.

El camí ja es camp a través, però de dificultat moderada, amb un pas molt curiós per entre mig d’un parell d’enormes masses de roca fins a arribar a l’abric de Quizans i discutir entre si el dibuix prehistòric es una guineu o un esquirol. Penso que s’aproxima mes a una guineu.

I aquí comença la nostra aventura del dia d’avui: ens aventurem a buscar una aproximació a la cova de Chimiacas diferent del camí establert. Segons el GPS ens trobàvem a uns 350 metres de distancia. Je, je…  Vam anar resseguint la cinglera i el barranc de Vero fins a trobar-nos amb la cova de Grasa i més endavant ens trobem amb el Paso Len, una via re oberta que flanqueja les parets verticals amb el suport d’una línea de vida amb unes vistes espectaculars a la Penya Bonbin (o Tozal del Vero), simplement treuen la respiració, i ens condueixen a un camí que baixa en picat fins al barranc de Chimiacas.

Ups, el Abrigo de Chimiacas, es troba just a l’inici del barranc… cóm pugem? En Josep ens deixa gaudint del paisatge per anar a buscar la millor manera d’accedir-hi i a tot això ja son les 14hores, i comença a ploure, vaja, avui ens mullem. L’única manera d’accedir a l’Abric de Chimiacas sembla remuntar el barranc… doncs vinga, amb actitud, contra la pluja i una mica de gana, comencem a guanyar metres pel mig del bosc i per sota els precipicis plens d’excrements de voltors, blancs per cert.

Després de mitja hora, per fí arribem al camí correcte i anem a buscar el famós cérvol de Chimiacas, pintura realitzada entre 8000 i 3000 anys adc. El cert es que mereix l’excursió aquesta pintura de color vermell solitària en mig d’aquesta bauma…

A partir d’aquí, un refrigeri, canvi de roba seca, i a seguir el camí de retorn a Alquezar, també sota la pluja… quan passem un altre cop davant dels treballadors del matí, els saludem… quanta raó tenien. ;-)))

A tot això, ja hem acabat les aventures i com “os hecho a faltar”, companys!

Elisabet

3 Comentaris

  1. Elisa Corrochano ha dit:

    Quant han donat de si els 4 dies!

  2. Elisabet ha dit:

    po zi!!! ;-)))))

  3. Secretaria ha dit:

    Les fotos de Eli

    I si busqueu els albums de Miquel Pitarque veureu moltes més!

    Moltes gràcies!

Deixa un comentari


*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

 

Aquí ens trobaràs

Ateneu l’Harmonia
c/ Sant Adrià 20 (Sant Andreu)
08030 BARCELONA

Gestió

– Visites i gestions
– Servei d’assessorament tècnic
– Servei de biblioteca

Cal concertar cita prèviament (estem treballant per a donar-vos un bon servei)

Atenció telefònica

de dilluns a dijous
de 10:00 a 14:00h
i de 16:30 a 19:00h

Telèfon: 688 920 377

Més informació

Escriu a: secretaria@cordada.org

Segueix-nos

icon-instagram

Els nostres guies estan inscrits al Registre Oficial de Professionals de l'Esport de Catalunya
i disposen de les titulacions oficials corresponents
2019 © Cordada, A.E.E - Gestionat amb WordPress - Dissenyat i implementat per Jambuling

Hola! Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i oferir continguts d'interès. Vols saber més?

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close